El cristianisme primitiu (generalment es considera el període des del seu origen fins al 325) s'estengué des de la Mediterrània Oriental per tot l'Imperi Romà i més enllà, arribant tant a l'est com a l'Índia. Originàriament, aquesta progressió estava estretament connectada amb els ja establerts centres jueus, a Terra Santa i a la diàspora jueva. Els primers seguidors del cristianisme eren jueus o prosèlits bíblics, normalment coneguts com a judeocristians o temerosos de Déu.
Les Seus Apostòliques reclamen haver estat fundades per un o més dels Apòstols de Jesús, que hom diu que es dispersaren des de Jerusalem en algun moment després de la crucifixió de Jesús (c. 26-36), probablement després de la Gran Comissió. Els primers cristians es reuniren en petites cases privades, coneguts com a «esglésies de les cases»,[1] però tota la comunitat cristiana d'una ciutat també seria denominada «església»; el substantiu grec ἐκκλησία significa literalment 'assemblea, reunió o congregació',[2][3] però es tradueix com 'església' en la majoria de les traduccions del Nou Testament.
Molts d'aquests primers cristians eren comerciants i d'altres que tenien raons pràctiques per viatjar fins al nord d'Àfrica, Àsia Menor, Aràbia, Grècia i a altres llocs.[4][5][6] Més de 40 d'aquestes comunitats s'establiren l'any 100,[5][6] molts a Anatòlia, com les set esglésies d'Àsia. Cap al final del primer segle, el cristianisme ja s'havia estès a Roma, a l'Índia i a les principals ciutats d'Armènia, Grècia i Síria, servint com a base per a la difusió àmplia després, amb el temps, a tot el món.