Una col·lisió amb quarks t implicats | |
Classificació | quark i partícula elemental |
---|---|
Composició | Partícula elemental |
Estadística | Fermiònica |
Grup | Quark |
Generació | Tercera |
Interaccions | Forta, feble, electromagnètica, gravitatòria |
Símbol | t |
Antipartícula | Antiquark t (t) |
Teorització | Makoto Kobayashi i Toshihide Maskawa (1973) |
Descoberta | Col·laboracions del CDF i DØ (1995) |
Massa | 172.9±1.5 GeV/c[1] |
Desintegració en | Quark fons (99,8%) quark estrany (0,17%) quark avall (0,007%) |
Càrrega elèctrica | +2⁄3 e |
Càrrega de color | Blau, verd o vermell |
Espín | 1⁄2 |
Cim | 1 |
Isoespín feble | 1⁄2 (levogir) 0 (dextrogir) |
Hipercàrrega feble | 1⁄3 (levogir) 4⁄3 (dextrogir) |
Paritat | 1 |
Supercompanya | stop squark (en) |
Número de partícula de Monte Carlo | 6 |
El quark t, simbolitzat , i també conegut com a quark cim o quark veritat (del nom anglès top o truth), és un partícula elemental i un dels elements fonamentals constitutius de la matèria. Igual que tots els altres cinc quarks, el quark t és un fermió amb espín –1⁄2, i experimenta les quatre forces fonamentals: la gravetat, l'electromagnetisme, la interacció feble, i la interacció forta. Presenta amb una càrrega elèctrica de +2⁄3 e,[2] i és la partícula elemental més massiva mai observada de 172,9±1,5 GeV/c²,[1] que és aproximadament la mateixa massa que la de l'àtom de tungstè.
L'antipartícula del quark t és l'antiquark t, que només es diferencia perquè algunes de les seves propietats són d'igual magnitud però de signe oposat.
El quark t interacciona principalment mitjançant la força nuclear forta, però només pot desintegrar-se mitjançant la força nuclear feble. Gairebé de manera exclusiva, es desintegra en un bosó W i un quark b, però de vegades també pot desintegrar-se en un quark s, i en rares ocasions també en un quark d. El model estàndard de partícules prediu la seva vida mitjana en uns 5 × 10−25 s.[3]