Back Westgotenreich ALS Reino visigodo AN مملكة القوط الغربيين Arabic مملكة لݣوط لغربيين ARY مملكة الفيسيجوث ARZ Reinu visigodu AST Vestqot krallığı Azerbaijani ویزیقوت کراللیغی AZB Каралеўства вестготаў Byelorussian Вестготско кралство Bulgarian
| Regnum Gothorum (la) Gutþiuda Þiudinassus (got)  | ||||
| ||||
| Tipus | estat desaparegut | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Capital | Tolosa (418–507) Barcelona (507–542) Toledo (542–711) | |||
| Població humana | ||||
| Llengua utilitzada | gòtic llatí vulgar | |||
| Religió | paganisme germànic, arrianisme visigod i cristianisme calcedoni | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Superfície | 600.000 km² | |||
| Dades històriques | ||||
| Anterior | ||||
| Creació | 476 (Gregorià) | |||
| Dissolució | 718 | |||
| Següent | Al-Àndalus | |||
Esdeveniment clau
| ||||
| Organització política | ||||
| Forma de govern | monarquia | |||
.jpg)
El Regne visigot o Regne dels visigots (llatí: Regnum Visigothorum) va ser un regne que va ocupar l'actual sud-oest de França i la península Ibèrica des dels segles v fins al viii. Un dels estats successors germànics de l'Imperi Romà d'Occident, va ser creat originàriament per l'assentament dels visigots sota el rei Vàlia a la província de la Gàl·lia Aquitània al sud-oest de la Gàl·lia pel govern romà, i després es va estendre per conquesta a tota Hispània. El regne va mantenir la independència de l'Imperi Romà, els intents dels quals per restablir l'autoritat romana a Hispània només van ser parcialment reeixits i de curta durada.
Els visigots eren europeus centrals romanitzats que s'havien traslladat a l'oest des de la vall del Danubi.[1] Es van convertir en federats de Roma i van voler restablir l'ordre romà contra les hordes de vàndals, alans i sueus. L'Imperi romà d'Occident va caure el 476 dC; per tant, els visigots creien tenir el dret de prendre els territoris que Roma havia promès a Hispània a canvi de restablir l'ordre romà.[2] Sota el rei Euric, que va eliminar l'estatus de federats, va començar un avanç triomfal dels visigots. Alarmat davant l'expansió visigoda d'Aquitània després de la batalla de Déols[3] a Déols el 469, l'emperador occidental Procopi Antemi va enviar un nou exèrcit als Alps contra Euric, que estava assetjant Arle. L'exèrcit romà va ser derrotat en la batalla d'Arle (471) i Euric va capturar Arle i va assegurar-se gran part del sud de la Gàl·lia.
De vegades anomenat Regnum Tolosanum o Regne de Tolosa després per la seva capital Tolosa en la historiografia moderna, el regne va perdre gran part del seu territori a la Gàl·lia (guerres franco-visigòtiques) a mans dels francs a principis del segle vi, a excepció de l'estreta franja costanera de Septimània. El regne dels segles vi i vii de vegades es diu Regnum Toletanum o Regne de Toledo després de la nova capital de Toledo a Hispània. Una guerra civil que va començar el 549 va resultar en una invitació del visigot Atanagild, que havia usurpat el rei, a l'emperador romà d'Orient, Justinià I, per enviar soldats en la seva ajuda. Atanagild va guanyar la seva guerra, però els romans d'Orient es van apoderar de Cartagena i de bona part del sud d'Hispània, fins al 624, quan Suíntila va expulsar de la península les darreres guarnicions romanes d'Orient, i ocupà Orcelis, que els visigots anomenaven Aurariola (avui Oriola a la província d'Alacant). A partir de la dècada de 570 el germà d'Atanagild, Leovigild, compensa aquesta pèrdua conquerint el Regne dels sueus a Gal·lècia (que correspon aproximadament a l'actual Galícia i el nord de Portugal) i la seva annexió, i per les repetides campanyes contra els bascos.
La distinció ètnica entre la població hispanoromana i els visigots havia desaparegut en gran manera en aquest moment (la llengua gòtica va perdre la seva última funció i probablement ja era en declivi com a llengua eclesiàstica quan els visigots van renunciar a l'arrianisme el 589).[4] Aquesta nova unitat es va expressar en una persecució cada vegada més severa dels forasters, especialment dels jueus. El Codi visigòtic (completat el 654) va abolir l'antiga tradició de disposar de lleis diferents per als hispanoromans i per als visigots. Al segle vii es van produir moltes guerres civils entre faccions de l'aristocràcia. Malgrat els bons registres que han deixat els bisbes contemporanis, com Isidor i Leandre de Sevilla, es fa cada vegada més difícil distingir els gots dels hispanoromans, ja que els dos s'entrellacen inextricablement. Malgrat aquestes guerres civils, cap al 625 dC els visigots havien aconseguit expulsar els romans d'Orient d'Hispània i havien establert un punt de suport al port de Ceuta, a l'Àfrica. La major part del Regne visigòtic va ser conquerida per les tropes omeies del nord d'Àfrica el 711 dC: només quedà en mans cristianes la zona septentrional d'Hispània. Aquests van donar lloc al Regne medieval d'Astúries quan un noble visigòtic anomenat Pelai va ser elegit príncep pels àsturs, d'origen celta, que vivien a les muntanyes, i per la població visigoda, que havia fugit dels musulmans i es va refugiar a Astúries, on es van unir a Pelai.
Els visigots i els seus primers reis eren arrians i van entrar en conflicte amb l'Església catòlica romana, però després de convertir-se al cristianisme nicè, l'Església va exercir una enorme influència en els afers seculars a través dels concilis de Toledo. Els visigots també van desenvolupar el codi de la llei, molt influent, conegut a Europa occidental com a codi visigòtic (Liber Iudiciorum), que esdevindria la base del dret castellà al llarg de l'edat mitjana.
- ↑ Kurlansky, Mark. The Basque History Of The World. Random House, 2011, p. 35. ISBN 9781448113224.
- ↑ Orlandis, José. Historia del reino visigodo español: los acontecimientos, las instituciones, la sociedad, los protagonistas. 2ª edició. Madrid: Rialp, 2003. ISBN 8432134694.
- ↑ Charles-Edwards, T. M.. Wales and the Britons, 350–1064. Oxford University Press, 2013, p. 59. ISBN 9780198217312.
- ↑ Strategies of Distinction: Construction of Ethnic Communities, 300–800 (Transformation of the Roman World) by Walter Pohl, ISBN 90-04-10846-7 (pp. 119–121: dress and funerary customs cease to be distinguishing features in AD 570/580).