SdKfz 251

SdKfz 251
Schützenpanzerwagen

Un SdKfz 251 Ausf. C durant l'Operació Fall Blau l'agost de 1942.
Característiques generals
Tipus	Transport blindat de personal semieruga
País d'origen	Alemanya Nazi
Any	1939
Fabricant	Hanomag Büssing NAG[1]
Dimensions
Pes	7.810 kg
Amplada	2,10 m
Longitud	5,79 m
Altura total	1,75 m
Tripulació	2 (Conductor i comandant)
Tropa transportada	10 soldats[2]
Especificacions
Motor	Maybach HL 42
Tipus de motor	Motor de gasolina de 6 cilindres en línia refrigerat per aigua[3][1]
Cilindrada	4.171 cc[4]
Potència màxima	100 CV (74,6 kW) a 2.800 rpm
Caixa de canvis	4 marxes endavant i 1 endarrere amb 2 velocitats
Transmissió	Hanomag 021 32 785 U50[5]
Rodatge	2 rodes i 2 erugues
Suspensió	Barres de torsió
Prestacions
Vel. carretera	50 km/h
Autonomia carretera	300 km
Combustible	160 L
Armament
Primari	2 metralladores MG34 o MG42
Blindatge i defenses
Blindatge en buc	6-14,5 mm de xapa d'acer[2]

L'SdKfz 251, abreviació de Sonderkraftfahrzeug 251 i oficialment mittlerer Schützenpanzerwagen, va ser un transport blindat de personal semieruga d'origen alemany. Dissenyat per poder transportar un gruppe, l'equivalent a un escamot compost per 8-12 infants, seguint el ritme de les formacions de Panzer, gràcies a la seva versatilitat se'n van acabar fent 23 variants per a múltiples rols.^[6]

Desenvolupat juntament amb l'SdKfz 250 seguint els requeriments dels estrategs que van idear la Blitzkrieg, va ser el semieruga alemany més fabricat i generalment va ser el transport de la infanteria mecanitzada de la Wehrmacht, els panzergrenadiers. De la seva producció se n'encarregaven Büssing NAG i Hanomag, per aquest motiu sovint els soldats, tant alemanys com aliats, s'hi referien com a Hanomags.

L'SdKfz 251 fou un dels vehicles alemanys més importants gràcies al fet que era robust i fiable. Durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial va participar a pràcticament totes les campanyes i se'n van fer 4 versions bàsiques, cada cop més simplificades, que en van reduir el cost i el temps de producció. Passada la Segona Guerra Mundial, la República Txeca va copiar-ne el disseny amb el nom d'OT-810 i va mantenir-lo en servei fins a la dècada dels 70.^[3][1]