Seguretat nuclear passiva

La seguretat nuclear passiva és un enfocament de disseny de les característiques de seguretat, implementat en un reactor nuclear, que no requereix cap intervenció activa per part de l'operador ni retroalimentació elèctrica/electrònica per tal de portar el reactor a un estat d'aturada segura, en cas que d'un tipus particular d'emergència (generalment sobreescalfament resultant d'una pèrdua de refrigerant o pèrdua de flux de refrigerant). Aquestes característiques de disseny tendeixen a dependre de l'enginyeria dels components de manera que el seu comportament previst s'alentiria, en lloc d'accelerar el deteriorament de l'estat del reactor; normalment aprofiten forces o fenòmens naturals com la gravetat, la flotabilitat, les diferències de pressió, la conducció o la convecció de calor natural per complir funcions de seguretat sense requerir una font d'energia activa.^[1] Molts dissenys de reactors comuns més antics utilitzen sistemes de seguretat passius de manera limitada, més aviat depenen de sistemes de seguretat actius, com ara motors dièsel. Alguns dissenys de reactors més nous presenten sistemes més passius; la motivació és que són altament fiables i redueixen el cost associat a la instal·lació i manteniment de sistemes que d'altra manera requeririen múltiples trens d'equips i fonts d'alimentació redundants de classe de seguretat per aconseguir el mateix nivell de fiabilitat. Tanmateix, les forces motrius febles que alimenten moltes funcions de seguretat passiva poden suposar reptes importants per a l'eficàcia d'un sistema passiu, especialment a curt termini després d'un accident.^[2]