Els sagraments, a la teologia de l'Església catòlica,[1] són signes sensibles i eficaços (és a dir, perceptibles i que basten en si mateixos) de la gràcia invisible de Déu. Per ells s'atorga la vida divina, oferint al creient la possibilitat de ser fill de Déu. Van ser instituïts per Jesucrist[2] i confiats a l'Església.[3]
Els sagraments s'administren en diferents moments de la vida del cristià i simbòlicament l'abasten completament, des del baptisme (que se sol administrar als nens) fins a la unció dels malalts (que abans del Concili Vaticà II s'aplicava només als que estiguessin en perill de mort).
La majoria dels sagraments només poden ser administrats per un sacerdot. El baptisme, en ocasions excepcionals, pot ser administrat per qualsevol seglar, o fins i tot no cristià, que tingui la intenció de fer amb el signe el que l'Església fa. Al sagrament del matrimoni els ministres són els mateixos contraents.