Back Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band Afrikaans Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band ALS Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band ANG فرقة نادي القلوب الوحيدة للرقيب بيبر Arabic Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band AST Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band Azerbaijani Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band Byelorussian Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band BE-X-OLD Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band Bulgarian Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (albom) Breton
|
Aquest article tracta sobre l'àlbum. Si cerqueu la cançó que l'encapçala, vegeu «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (cançó)». |
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Banda del Club de Cors Solitaris del Sergent Pebre) és el vuitè àlbum d'estudi de la banda de rock anglesa The Beatles. Publicat el 26 de maig de 1967,[nb 1] l'àlbum va esdevenir un èxit immediat tant comercialment com crítica, ocupant la primera posició de les llistes d'àlbums més venuts del Regne Unit i dels Estats Units durant 22 setmanes i 15 setmanes, respectivament. La revista Time el declarà «una desviació històrica en el progrés de la música» i el New Statesman va alabar la seva elevació de la música pop al nivell de belles arts.[2] Va guanyar quatre premis Grammy el 1968, incloent Àlbum de l'any, el primer LP de rock a rebre aquesta distinció.
L'agost de 1966, els Beatles es retiraren permanentment de les gires i començaren unes vacances de tres mesos per descansar de les sessions de gravació. En un vol de tornada a Londres el mes de novembre, Paul McCartney tingué una idea per a una cançó que involucrava una banda militar del període eduardià que eventualment formaria el motor del concepte de Sgt. Pepper. Les sessions per enregistrar el vuitè àlbum dels Beatles començaren el 24 de novembre a Abbey Road Studio Two i que en un principi havia d'estar temàticament vinculat amb la infància dels membres. Dues de les primeres pistes del projecte eren «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», però EMI els va pressionar i ambdues cançons foren publicades en forma de senzill; després no s'inclogueren a l'àlbum.
El febrer de 1967, després d'enregistrar «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band», McCartney va suggerir que havien de publicar un àlbum sencer que representàs una actuació de la banda fictícia Sgt. Pepper. Aquest grup àlter ego els donaria la llibertat d'experimentar musicalment. Durant les sessions d'enregistrament, els Beatles es varen esforçar a millorar la qualitat de producció respecte de la seva discografia prèvia. Com que sabien que no haurien de tocar les cançons en directe, varen apostar per un enfocament més experimental en la composició, escrivint cançons com «With a Little Help from My Friends», «Lucy in the Sky with Diamonds» i «A Day in the Life». La gravació, a càrrec del productor George Martin, era molt innovadora i incloïa l'ús deliberat de processament de senyals i crescendos aleatoris a càrrec d'una orquestra de 40 membres. El 21 d'abril de 1967 s'acabaren les sessions de gravació. La portada de l'àlbum, en la qual figuren els membres de la banda davant d'un seguit de celebritats i figures històriques, la van dissenyar els artistes pop anglesos Peter Blake i Jam Haworth basant-se en un esbós de McCartney.
Els musicòlegs consideren Sgt. Pepper com un àlbum conceptual primerenc que va avançar l'ús de la forma cíclica a la música popular, al mateix temps que prosseguí la maduració artística que els Beatles havien emprès en els àlbums anteriors. Se l'ha descrit com un dels primers LPs d'art rock, auxiliant l'evolució del rock progressiu, i acreditat amb marcar l'inici de l'Album Era. L'àlbum destaca en el panorama psicodèlic britànic i es nodreix de múltiples gèneres i estils, entre d'altres el vodevil, la música de circ, la music hall, la música avantguardista i les músiques clàssiques occidental i índia. El 2003, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va situar l'àlbum al National Recording Registry («Registre Nacional d'Enregistraments»), honorant-lo com «culturalment, històricament o estèticament significatiu».[3] Aquell mateix any la revista Rolling Stone el situà a la primera posició de la llista «500 Greatest Albums of All Time» («500 Millors Àlbums de Tots els Temps»). El 2014 se n'havien venut més de 30 milions de còpies arreu del món, convertint-se en un dels àlbums més ben venuts de la història. El Professor Kevin J Dettmar, escrivint per a l'Oxford Encyclopedia of British Literature, el descrigué com «el més important i influent àlbum de rock and roll mai enregistrat».[4]
- ↑ Wiener, 1992, p. 31.
- ↑ Spitz, 2005, p. 697.
- ↑ «The National Recording Registry 2003». Library of Congress, 2003. [Consulta: 19 novembre 2007].
- ↑ Kastan, 2006, p. 139.
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «nb» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="nb"/> corresponent.