El sistema de les tres edats va ser un concepte metodològic utilitzat en història, arqueologia i antropologia física, adoptat durant el segle xix, segons el qual els artefactes i els esdeveniments de la prehistòria i la història antiga podien ser ordenats en una cronologia reconeixible. Inicialment va ser desenvolupada per C. J. Thomsen, director del Museu Reial d'Antiguitats Nòrdiques de Copenhaguen, amb l'objectiu de classificar la col·lecció del museu en funció del material de què estaven fets els objectes, és a dir, de pedra, bronze o ferro. Els primers en adoptar aquest sistema van ser investigadors britànics del camp de l'etnologia, els quals van utilitzar-lo per establir les diferents seqüències racials de la Gran Bretanya, en funció de les diferents tipologies de cranis. Actualment, aquesta etnologia craniològica que va formar aquest primer context acadèmic no té més valor científic que la cronologia relativa de l'edat de pedra, l'edat del bronze i l'edat del ferro; no obstant, aquesta encara és popular entre el públic general.[1][2]
Aquesta estructura reflectia els antecedents de l'Europa mediterrània i de l'Orient pròxim, i aviat es va dividir en múltiples subdivisions, inclosa la partició de l'edat de pedra en paleolític, mesolític i neolític per part de John Lubbock.[3] No obstant, aquesta metodologia està molt limitada quan es tracta d'establir marcs cronològics a l'Àsia, Mesoamèrica o d'altres esferes culturals, i actualment és irrellevant per la recerca arqueològica i antropològica contemporània.[4][5]