Back ستيتاس كو Arabic استیتس کوئو AZB Стейтъс Куо Bulgarian Status Quo (grupa) BS Status Quo Czech Status Quo Danish Status Quo German Status Quo (συγκρότημα) Greek Status Quo (band) English Status Quo (bando) Esperanto
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de música |
| Història | |
| Creació | 1962, Londres |
| Fundador | Francis Rossi i Alan Lancaster |
| Activitat | |
| Activitat | 1962 – |
| Segell discogràfic | Pye Records |
| Gènere | Rock, boogie rock (en)  , rock dur i classic rock (en) |
| Format per | John Coghlan Alan Lancaster Francis Rossi (1962–) Roy Lynes (1965–1970) Rick Parfitt (1967–2016) Andy Bown (1976–) Pete Kircher (1982–1985) John Edwards (1985–) Jeff Rich (1985–2000) Matt Letley (2000–2013) Leon Cave (2013–) Richie Malone (2016–) |
| Lloc web | statusquo.co.uk |
          
 | |
Status Quo és una formació britànica de rock fundada a Londres el 1962, pel vocalista i guitarrista Francis Rossi i pel baixista Alan Lancaster. En el segon semestre de 1967 Rick Parfitt va ingressar a la formació com a guitarrista rítmic i ocasionalment cantant i després d'alguns canvis en la seva alineació i després de presentar-se amb diferents noms, la formació va debutar discogràficament com a Status Quo el 1968 amb el senzill Pictures of Matchstick Men.
Durant les primeres produccions, el so estava més lligat al rock, beat i rock psicodèlic, però des de la dècada de 1970 van canviar l'estil cap al rock dur, però sobretot al boogie rock. El 1981 el baterista John Coghlan va renunciar a la formació i aquest fet va posar fi a la clàssica alineació anomenada per la premsa com The Frantic Four. Durant la segona meitat dels vuitanta i després de l'arribada de John Edwards i Jeff Rich, en reemplaçament de Lancaster i de Pete Kircher respectivament, la formació va adoptar elements del pop rock als seus discos «Ain't Complaining»(1988) i «Perfect Remedy»(1989), que els va significar ser criticats tant per la premsa anglesa com pels seus fanàtics. Des de la dècada de 1990 han publicat una desena d'àlbums amb el seu so característic com també algunes produccions de versions a altres artistes, però els problemes de salut de Rick Parfitt van causar que en els últims anys alguns dels concerts fossin cancel·lats.
D'altra banda, al llarg de la seva carrera han rebut diversos premis i condecoracions com el Silver Clef Award (1981), brit awards (1991), World Music Award (1991) i UK Festival Award (2005), entre d'altres.[1] Fins i tot l'organització anglesa PRS for Music els va escollir com la formació britànica més reeixida per dos anys consecutius, el 2008 i 2009[2][3] i la formació amb la major quantitat d'aparicions al programa Top of the Pops, amb 106 presentacions des de 1968.[4] A més a més, fins al 2006 es va estimar que havien fet més de 7000 concerts en viu i havien posicionat 67 senzills i 40 àlbums a la llista britànica, durant cinc dècades consecutives.[5]
Status Quo és considerada una de les bandes més reeixides del Regne Unit, les vendes de les quals fluctuen entre els 118 i 120 milions de còpies venudes arreu del món.[6][7]
- ↑ Oxley, David (2001). Rockers Rollin' - Quo in Time 1972-2000. Londres: Universal Records. pp. 30 y 48.
- ↑ «Status Quo beat Take That to title» (en anglès). Telegraph.co.uk. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «Status Quo 'hardest-working band'» (en anglès). News.bbc.co.uk [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «'You woke up on a Thursday and it smelled like a Top of the Pops day'» (en anglès). Theguardian.com, 28-07-2006. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «Classifiche inglesi: gli Status Quo il gruppo con più hit» (en italià). Musicalnews.com, 19-03-2015. Arxivat de l'original el 2015-03-19. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «Status Quo - Factsheet» (en anglès). Statusquo.co.uk. Arxivat de l'original el 2009-12-26. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «Status Quo: Rockin' All Over the World» (en anglès). article a la revista Sound on Sound, 1-2009.