Studio system

L'studio system és un mètode per fer pel·lícules on la producció i distribució de pel·lícules està dominada per un petit nombre de grans estudis de cinema. Tot i que el terme encara s'utilitza avui en dia com a referència als sistemes i la producció dels principals estudis, històricament el terme es refereix a la pràctica de grans estudis de cinema entre els anys 1920 i 1960 de produir pel·lícules principalment en les seves pròpies instal·lacions amb personal creatiu amb contractes sovint a llarg termini. Amb aquest sistema es dominava l'exhibició a través de la integració vertical, és a dir, la propietat o el control efectiu dels distribuïdors i sales d'exhibició, garantint així les vendes de pel·lícules.^[1][2][3] Aquest model de negoci va ser adoptat pels estudis Paramount Pictures, Metro Goldwyn Mayer, Warner Brothers Pictures, 20th Century Fox i RKO.^[4] Dues companyies, Universal Pictures i Columbia Pictures, estaven organitzades de manera similar però només tenien petites xarxes de cinema. La vuitena companyia de l'Edat Daurada, United Artists, posseïa uns quants cinemes i tenia accés a dues instal·lacions de producció propietat de membres del seu grup soci controlador, però funcionava principalment com a distribuïdora de fons, prestant diners a productors i distribuïdors independents de les seves pel·lícules.

L'studio system va ser impugnat per les lleis antimonopoli en una sentència del Tribunal Suprem de 1948 que pretenia separar la producció de la distribució i l'exposició i va acabar amb aquestes pràctiques, accelerant així el final de l'studio system. El 1954, amb la televisió competint per l'audiència i trencats els últims enllaços operatius entre els grans estudis de producció i les cadenes de cinemes, l'era històrica de l'studio system havia acabat.