L'anomenat teatre independent va ser als anys 70 del segle xx un moviment teatral de creacions col·lectives d'arts escèniques i, desafiant la censura teatral del moment, molt implicat políticament a la lluita antifranquista. Quan va arribar la democràcia la majoria d'aquestes companyies teatrals van desaparèixer, algunes van passar als circuits de teatre d'aficionats i unes poques van evolucionar a grans empreses d'espectacles. Van influir en les característiques estètiques dels grups de teatre nascuts a partir de 1975, malgrat que cap d'ells compartiria la militància política.[1]
Es caracteritzaven per mantenir una estreta relació amb el públic, amb interacció física o almenys psíquica, en teatre de carrer o fent palesa l'antiga convenció que l'intèrpret actui com si el públic no hi fos present. Al teatre independent català van destacar Comediants, Els Joglars, Grup 69, Dagoll Dagom i La Claca, entre d'altres. En castellà hi havia els centres de Madrid (Goliardos, Tábano, Ditirambo) i Andalusia (Esperpento, Teatro Estudio Lebrijano i especialment La Cuadra de Sevilla, per la seva estètica diferenciada que buscava fugir dels tòpics andalusos).[1]
- ↑ 1,0 1,1 Mercè Saumell, El teatre contemporani, editorial UOC, 2006.ISBN 9788497884020 (català)