Teletanc

Els teletancs o TT, transliteració del rus телетанк, foren una sèrie de tancs operats remotament desenvolupats a la Unió Soviètica durant el període d'entreguerres i emprats durant la Guerra d'Hivern i la Segona Guerra Mundial.^[2]

El disseny d'aquests tancs no tripulats va començar l'any 1927, amb l'objectiu d'evitar exposar els tanquistes al foc enemic. Durant els anys posteriors es provaria l'equipament de control en vuit models de blindat diferents.^[3] Després d'uns anys d'experimentació, la versió que va prosperar consistia en un tanc T-26 modificat amb actuadors pneumàtics, accionats per relés controlats amb senyals de ràdio.^[4] Els teletancs es dirigien des d'un tanc tripulat per operadors, mantenint contacte visual, fins a una distància màxima de 1.500 metres fent servir equipament de radiocontrol. A més a més, l'armament també es va modificar tenint en compte les dificultats d'apuntar des de la llunyania, i es van armar amb llançaflames, metralladores DT, càrregues de demolició o armament químic.^[2]

Els anys 1933, 1936 i 1937 la Unió Soviètica produiria un total de 162 teletancs i vehicles de comandament, en lots progressivament millorats.^[3] Aquests teletancs van formar dues agrupacions: els batallons de tancs independents 152 i 217.^[4] El primer desplegament operacional de teletancs fou durant la Guerra d'Hivern, intentant destruir fortificacions de la Línia Mannerheim, aconseguint resultats generalment pobres. Els teletancs tornarien a entrar en combat durant la Segona Guerra Mundial, al principi de l'Operació Barba-roja el batalló 152 seria anorreat durant una contraofensiva soviètica. Durant la batalla de Moscou el batalló 217 desmuntaria l'equipament de radiocontrol i faria servir els tancs amb tripulants. L'ús de teletancs de forma esporàdica continuaria fins a la primavera del 1942, però al final serien desestimats.^[3][5] Acabada la Segona Guerra Mundial els soviètics continuarien el desenvolupament de vehicles no tripulats, centrant-se en el disseny de drons.^[6]