La teoria BCM, modificació sinàptica de BCM o la regla BCM, anomenada així per Elie Bienenstock, Leon Cooper i Paul Munro, és una teoria física de l'aprenentatge a l'escorça visual desenvolupada el 1981. El model BCM proposa un llindar lliscant per a la inducció de potenciació a llarg termini (LTP) o depressió a llarg termini (LTD), i afirma que la plasticitat sinàptica s'estabilitza mitjançant una adaptació dinàmica de l'activitat postsinàptica mitjana en el temps. Segons el model BCM, quan una neurona presinàptica s'encén, les neurones postsinàptiques tendiran a patir LTP si es troba en un estat d'alta activitat (p. ex., dispara a alta freqüència i/o té concentracions internes elevades de calci), o LTD si es troba en un estat de menor activitat (p. ex., disparant a baixa freqüència, concentracions internes baixes de calci).[1] Aquesta teoria s'utilitza sovint per explicar com les neurones corticals poden patir tant LTP com LTD depenent de diferents protocols d'estímul de condicionament aplicats a les neurones presinàptiques (generalment estimulació d'alta freqüència, o HFS, per a LTP, o estimulació de baixa freqüència, LFS, per a LTD).[2]
- ↑ Izhikevich, Eugene M.; Desai, Niraj S. Neural Computation, 15, 7, 01-07-2003, pàg. 1511–1523. DOI: 10.1162/089976603321891783. ISSN: 0899-7667. PMID: 12816564.
- ↑ Coesmans, Michiel; Weber, John T.; Zeeuw, Chris I. De; Hansel, Christian Neuron, 44, 4, 2004, pàg. 691–700. DOI: 10.1016/j.neuron.2004.10.031. PMID: 15541316 [Consulta: lliure].