Back نظرية الشطرنج Arabic Chess theory English نظریه شطرنج Persian Théorie (échecs) French Շախմատի տեսություն Armenian 체스 이론 Korean Schaaktheorie Dutch Teoria do xadrez Portuguese Шахова теорія RUE Teoria e shahut Albanian
La teoria d'escacs és el conjunt del corpus tècnic escrit relatiu a com s'ha de jugar als escacs. El joc dels escacs es divideix tradicionalment en tres fases: l'obertura, el mig joc, i el final.[1] Per cadascuna d'aquestes tres fases, i especialment per l'obertura i el final, hi ha un gran corpus de teoria relativa a com s'haurien de jugar. Els qui escriuen sobre teoria d'escacs són sovint citats com a teòrics dels escacs.
El concepte "teoria d'obertures" es refereix sovint al consens assolit, majoritàriament representat per l'actual literatura sobre obertures.[2] La "teoria de finals" consisteix en certeses sobre posicions específiques, o posicions de naturalesa similar, sobre les quals siguin aplicables els mateixos principis.[3] La "teoria del mig joc" es refereix a regles o principis aplicables de forma general al mig joc.[4] No obstant això, la tendència moderna és a donar la màxima importància a l'anàlisi de la posició específica en lloc dels principis generals.[5]
El desenvolupament de la teoria en cadascuna d'aquestes àrees ha anat acompanyat d'una vasta literatura sobre el joc. El 1913, el destacat historiador dels escacs H.J.R. Murray va escriure a la seva gran obra de 900 pàgines A History of Chess que "Els escacs tenen una bibliografia que probablement excedeix la de tots els altres jocs junts."[6] Murray va estimar que en aquell temps "el nombre total de llibres d'escacs, revistes d'escacs, i publicacions que dedicaven espai al joc de manera regular, excedia probablement de 5.000".[7] El 1949, B. H. Wood opinava que aquesta xifra s'havia incrementat fins als 20.000.[8][9] David Hooper i Kenneth Whyld escrigueren el 1992 que "Des de llavors hi ha hagut un sostingut increment any a any del nombre de publicacions d'escacs. Ningú no sap quantes se n'han publicades..."[8] la biblioteca d'escacs més gran del món, la col·lecció John G. White[10] a la biblioteca pública de Cleveland, conté uns 32.000 llibres i publicacions d'escacs, inclosos uns 6.000 volums enquadernats de revistes d'escacs.[11][12] Els escaquistes actuals tenen a la seva disposició també fonts d'informació per ordinador que Murray no va poder ni imaginar.
- ↑ John Watson, Secrets of Modern Chess Strategy: Advances Since Nimzowitsch, Gambit Publications, 1998, p. 10. ISBN 1-901983-07-2. ISBN 0-486-20290-9
- ↑ David Hooper i Kenneth Whyld, The Oxford Companion to Chess, Oxford University Press, 2a ed. 1992, p. 418 (entrada "theory"). ISBN 0-19-866164-9
- ↑ Hooper i Whyld, p. 418.
- ↑ Watson, Secrets of Modern Chess Strategy, p. 10.
- ↑ Watson, Secrets of Modern Chess Strategy, p. 11.
- ↑ H.J.R. Murray, A History of Chess, Oxford University Press, 1913, p. 25. ISBN 0-19-827403-3. Aquesta cita la donen també Hooper i Whyld, p. 229 (entrada "literature of chess").
- ↑ Murray, p. 25 n. 1.
- ↑ 8,0 8,1 Hooper i Whyld, p. 229.
- ↑ Vegeu B. H. Wood, "Books About Chess", Illustrated London News, 1949, reeditat a Fred Reinfeld (editor), The Treasury of Chess Lore, Dover, 1959, pp. 268-70.
- ↑ «The World's Greatest Chess Library» (en anglès). ohchess.org.
- ↑ «Cleveland Public Library, Special Collections» (en anglès). Arxivat de l'original el 2009-03-05. [Consulta: 1r abril 2021].
- ↑ «Special Chess Records (Susan Polgar)» (en anglès). susanpolgar.blogspot.com.