Back The Economist Afrikaans ذي إيكونوميست Arabic The Economist AST The Economist Azerbaijani اکونومیست AZB The Economist Bashkir Икономист (списание) Bulgarian दि इकोनॉमिस्ट Bihari দি ইকোনমিস্ট Bengali/Bangla Gĭng-cá̤-hŏk-ìng CDO
  | |
.jpg) | |
| Tipus | revista |
|---|---|
| Fitxa | |
| Llengua | anglès |
| Data d'inici | 1843 |
| Fundador | James Wilson |
| Propietat de | The Economist Group |
| Lloc de publicació | Londres |
| Estat | Regne Unit |
| Dades i xifres | |
| Periodicitat | Setmanal |
| Àmbit | Mundial |
| Gènere | magazín d'actualitat |
| Tema | economia i política |
| Editor en cap | John Micklethwait (2006–2014) Zanny Minton Beddoes (2015–) |
| Editorial | The Economist Group |
| Identificadors | |
| ISSN | 0013-0613 i 1476-8860 |
| CODEN | EONOEH |
| OCLC | 531780543 |
| LCCN | 08017464 |
| Lloc web | economist.com |
 | |
      
 | |
The Economist és un setmanari britànic d'informació econòmica i política en llengua anglesa.
Fou publicat per primera vegada el setembre del 1843 i ha seguit ininterrompudament fins a l'actualitat. Va ser fundat quan el Regne Unit era la primera potència econòmica mundial, per un fabricant de barrets i banquer escocès (James Wilson) per aconseguir revocar la legislació proteccionista sobre el blat (les corn laws). El revista ha defensat sempre el liberalisme econòmic i les posicions polítiques més conservadores.[1]
El setmanari té una gran reputació en els àmbits de la política internacional, l'economia i els negocis, i és una de les publicacions internacionals més influents.
Una característica del setmanari és el que, excepte contades excepcions, els articles no estan signats. Això afavoreix la col·laboració entre els periodistes.[1]
La revista també ha concedit entrevistes a líders polítics com Barack Obama,[2] Emmanuel Macron,[3] Ranil Wickremesinghe[4] o Lula Da Silva.[5]
La línia editorial del diari es considera generalment neoliberal, propera als cercles empresarials i financers internacionals. Karl Marx el va descriure com l'òrgan europeu de l'aristocràcia financera.[6]
Es presenta com a centrista a favor del liberalisme econòmic (globalització, lliure comerç) i del liberalisme polític (democràcia liberal, llibertat de premsa).[7][8] Diu que s'inspira en el pensament de John Locke, David Hume, Adam Smith i John Stuart Mill.[9]
The Economist ha estat descrit com el diari més influent del món a causa del gran nombre de personalitats entre els seus lectors.[10][11][12]
Propietat de The Economist Group, és propietat majoritària de la família Agnelli [13] amb la participació de les famílies Rothschild, Cadburry i Shroders.
El seu editor actual és Zanny Minton Beddoes.
- ↑ 1,0 1,1 Zevin A. "The Economist", le journal le plus influent du monde. Le Monde diplomatique; agost 2012, pàg. 4-5
- ↑ «An interview with the president». The Economist, Aug 2nd 2014.
- ↑ «Emmanuel Macron in his own words (French)». The Economist, Nov 7th 2019.
- ↑ «An interview with the president of Sri Lanka». The Economist, Aug 16th 2022.
- ↑ Sep 30th 2022. «The Economist interviews Lula da Silva». Economist.com, Sep 30th 2022.
- ↑ McLellan, David. Karl Marx: His Life and Thought, 1 desembre 1973. ISBN 978-1-349-15514-9.
- ↑ «Is The Economist left- or right-wing?». The Economist. ISSN: 0013-0613.
- ↑ «The Economist - Londres» (en francès). Courrier international. [Consulta: 28 març 2019].
- ↑ «The literature of liberalism». The Economist, 29-08-2018. ISSN: 0013-0613 [Consulta: 21 març 2019].
- ↑ «« The Economist », le journal le plus influent du monde» (en francès). Le Monde diplomatique, 01-08-2012. [Consulta: 4 febrer 2019].
- ↑ «"The Economist" : le journal qui ne connaît pas la crise» (en francès). L'Obs, 22-04-2016. [Consulta: 4 febrer 2019].
- ↑ Còpia de fitxer a la Wayback Machine.
- ↑ «Why did wealthy families pay over the odds for the Economist?». The Guardian, 2015.