Back ذا ديفيجن بيل Arabic The Division Bell Bulgarian দ্য ডিভিশন বেল Bengali/Bangla The Division Bell Czech The Division Bell Danish The Division Bell German The Division Bell Greek The Division Bell English The Division Bell Esperanto The Division Bell Spanish
| Tipus | àlbum d'estudi  | |
|---|---|---|
| Artista | Pink Floyd | |
| Publicat | 30 març 1994 | |
| Gènere | rock progressiu | |
| Durada | 66:32 | |
| Llengua | anglès | |
| Discogràfica | EMI United Kingdom | |
| Productor | Bob Ezrin | |
| Crítiques | [6] | |
| Format | disc compacte i estríming de música | |
Pistes | ||
| Posició a les llistes |
| |
| Cronologia | ||
← A Momentary Lapse of Reason
(1987) The Endless River (2014) → | ||
| Senzills de The Division Bell | ||
  
| ||
The Division Bell és el catorzè àlbum d'estudi de la banda britànica de rock progressiu Pink Floyd. Es va llançar el març de 1994 al Regne Unit a través d'EMI i poc després als Estats Units a través de Columbia Records. És el segon àlbum d'estudi que no compta amb la presència del baixista original Roger Waters.
Compost en la seva gran majoria pel guitarrista David Gilmour i el teclista Richard Wright, el tema central del disc és la comunicació entre les persones, o la falta d'ella, acompanyat d'altres temes relacionats com l'aïllament, l'ambigüitat, l'enfrontament o l'autodefensa.[7] El títol fa referència a la Division Bell, la campana del parlament britànic, que separa els membres després del vot.[8]
L'enregistrament va tenir lloc en diversos estudis, incloent els Estudis Britannia Row i la casa flotant de Gilmour Astoria. La producció va comptar amb l'ajuda d'alguns incondicionals de la banda com el productor discogràfic Bob Ezrin, l'enginyer de so Andy Jackson, el saxofonista Dick Parry i el director d'orquesta Michael Kamen. La dona de Gilmour, Polly Samson, va coescriure algunes de les lletres, mentre que Wright va fer la seva primera aportació com a vocalista principal des de l'àlbum de 1973 The Dark Side of the Moon.
Va assolir el primer lloc a les llistes de vendes del Regne Unit i els Estats Units,[9] tot i que va rebre crítiques bastant dures com la de Tom Sinclair a Entertainment Weekly que va arribar a dir que "l'avarícia és l'única explicació possible per a aquest àlbum simple i estúpid, notable per la fusió de rock progressiu pompós i new age que posa malalt".[5] A més, l'antic membre de la banda Roger Waters va arribar a dir que eren «unes escombraries».[10] Després del llançament, la banda es va embarcar en una gira pels Estats Units, Europa i el Regne Unit. The Division Bell va ser certificat com a disc d'or, platí, doble platí en juny de 1994 i triple platí el gener de 1999 per la RIAA. Ha venut més de dotze milions de còpies a escala mundial.[11] La cançó «Marooned» va guanyar un Premi Grammy per millor interpretació rock instrumental.[12]
- ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesallmusic - ↑ «Pink Floyd - The Division Bell Review» (en anglès). sputnikmusic.com.
- ↑ «A Momentary Lapse of Reason» (en anglès). blender.com. Arxivat de l'original el 2009-01-06. [Consulta: 5 març 2012].
- ↑ Christgau, Robert. «The Division Bell» (en anglès). robertchristgau.com. [Consulta: 3 gener 2010].
- ↑ 5,0 5,1 Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadestomsinclair - ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesrollingstone - ↑ Blake 2008, p. 365
- ↑ Mabbett 1995, pàg. 119,123
- ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesblakep359 - ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesmanningp144 - ↑ Mail, Royal. «Post Rock - Royal Mail and Pink Floyd issue special souvenir stamp sheet» (en anglès). Royal Mail, 05-03-2010. [Consulta: 24 maig 2010].
- ↑ «Grammys 1995» (en anglès). www.rockonthenet.com. [Consulta: 28 juny 2010].