Back Титан II Bulgarian Titan II German LGM-25C Titan II English LGM-25C Titan II Spanish تیتان دو Persian LGM-25C Titan II French טיטן 2 HE Titan II Croatian LGM-25C Titan II ID タイタンII (ミサイル) Japanese
 Un míssil balístic intercontinental LGM-25C Titan en una sitja, (Missile launch facility), preparat per a ser llançat | |
| Fabricant | Martin |
|---|---|
| País d'origen | United States |
| Cost de llançament (1969) | $3.16 million |
| Mides | |
| Alçada | 31.394 m (103.00 ft)(ICBM config) |
| Diàmetre | 3.05 m (10.0 ft) |
| Massa | 154,000 kg (340,000 lb) |
| Trams | 2 |
| Capacitat | |
| Càrrega útil en LEO | 3,600 kg (7,900 lb) |
| Càrrega útil en 10,000 km (6,200 mi) sub-orbital trajectory |
3,700 kg (8,200 lb) |
| Càrrega útil en Polar LEO |
2,177 kg (4,800 lb) |
| Càrrega útil en Escape |
227 kg (500 lb) |
| Història de llançaments | |
| Estat | Retired |
| Llocs de llançament | Cape Canaveral LC-15, LC-16 & LC-19 Vandenberg Air Force Base LC-395 & SLC-4E/W |
| Llançaments totals | 106 ICBM: 81 GLV: 12 23G: 13 |
| Reeixits | 101 ICBM: 77 GLV: 12 23G: 12 |
| Fracassos | 5 (ICBM: 4, 23G: 1) |
| Vol inaugural | 12 de març de 1962 |
| Últim vol | 18 d'octubre de 2003 |
| Càrregues importants | Gemini (manned) Clementine |
| Primer tram | |
| Motors | 1 LR-87 |
| Empenta | 1,900 kN (430,000 lbf) |
| Impuls específic | 258 s |
| Temps d'ignició | 156 s |
| Combustible | Aerozine 50/dinitrogen tetroxide |
| Segon tram | |
| Motors | 1 LR91 liquid-propellant engine |
| Empenta | 445 kN (100,000 lbf) |
| Impuls específic | 316 s |
| Temps d'ignició | 180 s |
| Combustible | A-50 Hydrazine/dinitrogen tetroxide |
El Titan II va ser un míssil bal·listic interccontinental (intercontinental ballistic missile (ICBM)) i llançador espacial desenvolupat per Glenn L. Martin Company a partir del míssil previ Titan I.[1]
Part de la família de coets Titan, el Titan II ICBM va ser el successor del Titan I, amb el doble de càrrega útil. A diferència del Titan I, utilitzava propelent hipergòlic basat en hidrazina que es podia emmagatzemar i s'encén de manera fiable. Això va reduir el temps de llançament i va permetre que fos llançat des de la plataforma de llançament de míssils. Titan II portava l'ogiva més gran de qualsevol ICBM nord-americà.[1]