Trobadores

Les trobadores o trobairitz eren l'equivalent femení de la figura del trobador, els quals van ser els creadors de l'anomenada cultura de l'amor cortès que va néixer a l'Occitània (territori situat al sud de França entre el riu Loira, els Pirineus, l'Atlàntic i la Mediterrània) als segles XII-XIII, estenent-se pel nord d'Itàlia i Catalunya.^[1]

Aquests segles baix medievals van ser una època d'inestabilitat política, de lluites entre faccions i senyorius feudals, però també ho van ser d'intercanvis comercials, culturals i espirituals. Per això, en el segle XII i part del XIII, es va donar lloc a nous espais de llibertat i actuació espiritual i política, especialment per a les dones.

Algunes d'aquestes dones foren les protagonistes i les impulsores de l'esplendor de la cultura occitana, convertint Occitània en un dels centres més actius de la cultura medieval de l'Occident europeu, on, en contrast amb l'ambient bel·licós i brutal de les guerres feudals que assolaren Europa, naixia un entorn cultural de música, poesia, jocs d'amor, i una nova forma de relacionar-se entre homes i dones, que s'havia anat forjant a l'interior dels castells occitans que elles governaven i administraven, en les corts anomenades salons de pierre –salons de pedra– sota la seva influència. Aquestes dones apostaren per una forma d'estar en el món, exercint una notable autoritat en la política i en la cultura del seu temps, sent creadores i portadores de cultura. Practicaren i ensenyaren a estar en el món amb el seu desig, sense violència, reconeixent la força creadora i civilitzadora de l'amor.^[1] Per això elles crearen l'amor cortès, perquè va ser un desig i una necessitat latent en una societat marcada per la guerra i la barbàrie. Aquesta cultura que la filòsofa Simone Weil va definir com "el refugi del geni mediterrani"^[2] va entendre una forma de política i de relacions humanes en què l'amor se situà en el mateix centre de la política, perquè elles es mantingueren fidelis a l'intelectus amoris o enteniment de l'amor.