L'Alta Vall del Ter, més coneguda com a Vall de Camprodon, és una contrada geogràfica i humana situada al terç nord-oriental del Ripollès, centrat en la vila de Camprodon, que inclou l'alta vall del Ter i el seu afluent el Ritort, amb els municipis de Sant Pau de Segúries, Molló, Setcases, Vilallonga de Ter i Llanars.
Limita amb l'Estat francès pel pas natural del Coll d'Ares, on hi havia hagut una duana. Dins del Ripollès és una unitat clarament diferenciada, amb vincles amb Olot (Garrotxa), i amb vincles històrics amb el comtat de Besalú i el bisbat de Girona, mentre que les altres parts de la comarca han estat més vinculades al comtat d'Osona i el bisbat de Vic (el sud) o al comtat de Cerdanya i el bisbat d'Urgell (l'extrem occidental).
L'any 2000, l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, va proposar la creació de la comarca de la Vall de Camprodon, amb capital a Camprodon i que inclouria els municipis de Llanars, Molló, Sant Pau de Segúries, Setcases i Vilallonga de Ter, tots ells al Ripollès.
La Vall de Camprodon és una contrada de relleu abrupte i muntanyós, una característica que li ha permès, al llarg dels anys, oferir façanes paisatgístiques i conques visuals múltiples i diverses. Precisament, és aquesta força visual i paisatgística un dels elements més tradicionals i més representatius de l'imaginari turístic de la vall.
Les particularitats d'altitud, de relleu i d'orientació de la vall fan que la zona es vegi afectada pels vents de llevant, fet que propicia una elevada pluviometria. A l'àrea estudiada les precipitacions anuals s'acosten als 1.000 mm i estan molt repartides al llarg de l'any. Aquest fet permet que els paisatges de la vall destaquin per la seva varietat paisatgística i conseqüentment, que augmenti un dels principals actius turístics de la zona, la seva riquesa visual.
Cal esmentar que factors com la posició orogràfica, els relleus i el clima, fan que es pugui distingir entre «paisatges d'hivern», «paisatges d'estiu» i «paisatges de ribera». Els «paisatges d'hivern» de les cotes altes, per sobre dels 1.600 metres, on els hiverns són llargs i molt freds, estan dominats per pinedes de pi negre, tot i que també hi ha algun enclavament d'avets i de bedolls. Per contra, a les valls, on els hiverns no són extremadament freds, hi destaquen el faig, el roure martinenc i el pi roig, és a dir, arbres caducifolis que a la temporada freda han perdut les fulles.
Per altra banda, podem parlar d'uns «paisatges d'estiu» amb clapes d'herba als punts més alts, amb unes valls amb arbres farcits de fulles i de flors, i amb uns prats de dall a les cotes més baixes de la contrada.
I, en tercer lloc, hi ha els «paisatges de ribera», on els pollancres i els verns creen unes bosquines fluvials que converteixen les lleres dels rius en uns terrenys fèrtils molt idonis per al conreu.