![]() ![]() | |||||||||||||
Tipus de missió | flyby probe (en) ![]() ![]() | ||||||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Operador | ![]() ![]() | ||||||||||||
NSSDCA ID | 1977-084A ![]() | ||||||||||||
Núm. SATCAT | 10321 ![]() | ||||||||||||
Propietats de la nau | |||||||||||||
Fabricant | Jet Propulsion Laboratory ![]() | ||||||||||||
Massa | 815 kg | ||||||||||||
Inici de la missió | |||||||||||||
| |||||||||||||
Vehicle de llançament | Titan IIIE ![]() | ||||||||||||
Objectius
| |||||||||||||
Instruments
| |||||||||||||
La Voyager 1 és una sonda espacial no tripulada de la NASA, llançada el 5 de setembre de 1977 a fi d'explorar el sistema solar exterior, especialment els planetes Júpiter i Saturn i els seus respectius sistemes de satèl·lits. Es comunica a través de la Xarxa de l'Espai Profund per rebre ordres rutinàries i transmetre dades a la Terra. La NASA i el JPL proporcionen dades en temps real de distància i velocitat.[1] Actualment segueix en funcionament i, a una distància de 162,93 ua de la Terra a juny de 2024,[1] és l'objecte humà més allunyat de la Terra.[2]
La sonda va sobrevolar de Júpiter, Saturn i el satèl·lit més gros de Saturn, Tità. La NASA tenia l'opció de fer un sobrevol de Plutó o de Tità; l'exploració d'aquest darrer va tenir prioritat perquè se sabia que tenia una atmosfera substancial.[3][4][5] La Voyager 1 va estudiar el temps, els camps magnètics, i els anells dels dos gegants gasosos i va ser la primera sonda que va proporcionar imatges detallades de les seves llunes.
Com a part del programa Voyager i igual que la seva nau germana la Voyager 2, la missió ampliada de la nau espacial és localitzar i estudiar les regions i els límits de l'heliosfera exterior i començar a explorar el medi interestel·lar. La Voyager 1 va creuar l'Heliopausa i va entrar a l'espai interestel·lar el 25 d'agost de 2012, convertint-se en la primera nau espacial a fer-ho.[6][7] Dos anys més tard, la Voyager 1 va començar a experimentar una tercera "onada de tsunami" d'ejecció de massa coronal del Sol que va continuar almenys fins al 15 de desembre de 2014, confirmant encara més que la sonda es troba efectivament a l'espai interestel·lar.[8]
Com a testimoni més de la robustesa del Voyager 1, l'equip de Voyager va provar els propulsors de la maniobra de correcció de la trajectòria (TCM) de la nau espacial a finals de 2017 (la primera vegada que aquests propulsors s'havien disparat des del 1980), un projecte que va permetre que la missió s'ampliés de dos a tres anys.[9] S'espera que la missió ampliada de la Voyager 1 continuï fins al 2025 aproximadament, quan els seus generadors termoelèctrics de radioisòtops (RTG) ja no subministrin prou energia elèctrica per fer funcionar els seus instruments científics.[10]
El 12 de desembre de 2023, la NASA va anunciar que el sistema de dades de vol de la Voyager 1 no podia utilitzar la seva unitat de modulació de telemetria, cosa que va fer que la sonda no pogués transmetre dades científiques.[11] El 20 d'abril de 2024, l'equip encarregat de la missió va tornar a rebre dades utilitzables, fet que va permetre comprovar l'estat de la sonda.[12]